Pages - Menu

L'Homenatge a Picasso
d'Antoni Tàpies

Sense cap dubte, la millor manera de conèixer l'obra d'Antoni Tàpies, considerat un dels artistes més significatius del segle XX, és visitar la Fundació que porta el seu nom. A Barcelona tenim a més, a peu de carrer, una obra de l'artista que permet acostar-nos al seu treball i que no ens deixarà indiferents. Es tracta d'Homenatge a Picasso, una obra que l'Ajuntament de Barcelona va encarregar a l'artista el 1981 i que va ser instal·lat al costat del Parc de la Ciutadella el 1983.






ARTISTA: Antoni Tàpies (Barcelona, 1923 – 2012)
TÍTOL: Homenatge a Picasso.
DATA D'INAUGURACIÓ: 1983
LOCALITZACIÓ:   Passeig Picasso.
COM ARRIBAR: METRO LIV: Barceloneta - BUS: 39, 51
WEB FUNDACIÓ TÀPIES: fundaciotapies.org



Antoni Tàpies comentava en alguna entrevista que no era partidari d'explicar excessivament el contingut d'una de les seves obres. L'art, per a ell, s'ha de sentir sense necessitat d'explicar-ho intel·lectualment encara que la incomprensió del contingut pugui suposar un rebuig per part de cert públic. L'abstracció pot semblar inintel·ligible perquè, a diferència de l'art figuratiu, fa difícil trobar les paraules que descriguin el seu contingut. Permeteu, doncs, que intentem acostar-nos a aquesta obra des de la nostra subjectiva percepció.


1. Primeres impressions.

Caminant pel passeig Picasso que voreja el Parc de la Ciutadella, al costat de l'Umbracle, trobem un cub de cristall d'uns quatre metres per costat en l'interior del qual veiem un moble antic que és alhora sofà, mirall i vitrina, tres cadires amuntegades una damunt d'una altra, unes bigues que travessen de forma violenta el moble, un llençol blanc, amb dues frases escrites i una taca vermella, sembla haver intentat embolicar les andròmines de fusta i unes cordes que nuen diferents elements del conjunt. Una fina cortina d'aigua llisca per les parets del cub de vidre unint el monument amb el canal que recorre el passeig i, alhora, dificultant la contemplació diàfana de l'obra. En el sòl llegim "Barcelona a Picasso, 1983" i això, si arribem aquí sense informació prèvia, serà la nostra primera sorpresa.

Habitualment les escultures realitzades per homenatjar personatges insignes són retrats figuratius més o menys realistes que rendeixen culte a la persona (veure, per exemple, la nostra entrada "El meu veí de bronze i altres figures amb els peus al terra""). No és aquest el cas, Antoni Tàpies opta en aquesta obra no per enaltir al personatge homenatjat si no per reflexionar sobre la concepció rupturista de l'art de Pablo Picasso. No és l'home qui volem destacar si no la seva obra i el seu poder transformador.

Altres homenatges es realitzen amb ben intencionades creacions que pretenen emular, amb major o menor fortuna, l'estil de l'obra de l'artista emblemàtic que es pretén reverenciar. Tampoc és aquest el cas, Tàpies reflexiona sobre l'obra de Picasso des del seu món interior, utilitzant el llenguatge i simbolismes que li són propis, amb una sinceritat estilística que impossibilita tot accent impostat.


2. Poètica i simbolisme de l'objecte.

Què millor que un sofà per representar la vida estoica i acomodada? I acomodar-se no és sinònim de conformisme? El sofà és el moble que millor simbolitza el relaxament de l'establert.

Per contra, la cadira és el moble on asseguem quotidianament el nostre cul para per alimentar el nostre cos i la nostra ment. De fet, per a Antoni Tàpies la cadira és un objecte que simbolitza la contemplació, la meditació i el pensament, en Homenatge a Picasso les cadires apareixen apilades en un racó, en desús.

Unes bigues de ferro pintades de blanc i col·locades en forma de creu s'introdueixen de forma violenta en la composició contraposant-se als mobles de fusta. Les bigues travessen el sofà estripant-ho com si fossin armes llancívoles. Són l'element agressiu que trenca la quietud de la resta.

La corda, també blanca com les bigues, nua diferents elements establint un fil conductor que ens porta des de les cadires, l'espai de reflexió, fins a les bigues, símbol de l'acció determinada.



Finalment, un gran llençol blanc tapa tot aquest assemblatge per darrere, observant la peça a través de la cara del prisma que hi ha just enfront del Parc de la Ciutadella. El llençol pot recordar-nos a aquells que s'utilitzen per protegir els mobles de la pols i el pas del temps però una taca vermella que destaca sobre la superfície blanca ens fa pensar més en la mortalla que embolca un cadàver.

El llençol com a sudari, teló que tanca la representació, porta escrites dues frases que gairebé no podem llegir pels plecs de la roba i per l'aigua que cau pel vidre ennuvolant la nostra mirada. I és que l'aigua, un element no habitual en l'obra de Tàpies, flueix ininterrompudament dificultant la contemplació, desdibuixant el contingut del cubicle de la mateixa forma que el temps distorsiona la nostra memòria.

Podríem dir que, com en qualsevol altre monument homenatge, aquí també es tracta de lluitar contra l'oblit però Tàpies, com veurem, no pretén recordar-nos la figura de Picasso, sobradament recordat i reconegut, sinó part dels seus principis.


3. Les referències a Pablo Picasso.

Si el mobiliari pot remetre'ns als anys en què Pablo Picasso va viure a Barcelona, són les dues frases escrites sobre el llençol les que posen de manifest el pensament de l'artista malagueny. Però aquestes frases no són fàcilment llegibles, Tàpies dificulta premeditadament la lectura amb els plecs del llençol i amb la refracció de la llum que produeix l'aigua en constant moviment. Pot ser que Tàpies vulgui deixar constància de certs raonaments de Picasso que ell ja té interioritzats i simplement ens adverteix de la seva existència. El curiós haurà d'interessar-se per descobrir aquestes frases completes i entendrà, ja sense conjectures, el que Tàpies vol expressar en aquesta obra.

"Quan no tinc blanc hi poso roig". Bé, sembla que la frase de Picasso va ser en realitat "quan no tinc vermell hi poso negre". Tàpies, doncs, fa seva la frase de Picasso i la acomoda a les seves inquietuds personals. D'una banda, l'artista ens adverteix sobre una la voluntat creadora que no pot sotmetre's als mitjans que disposa i, per una altra, Tàpies estableix una dicotomia, si Picasso posa negre quan no té vermell i ell posa vermell quan no té blanc, llavors vermell és alhora blanc i negre. Una vegada més Tàpies ens parla, seguint un cert criteri taoista, de la dualitat de tot allò que existeix i ho exemplifica amb aquesta taca vermella en el llençol que ara sabem que és alhora blanc i negre, vida i mort, plaer i sofriment, ... ying i yang.

"No, la pintura no està feta per decorar apartaments
sinó que és una arma ofensiva i defensiva contra l'enemic".

Suficientment explícita, aquesta altra frase de Picasso defineix perfectament tant l'obra de l'artista malagueny com la de Tàpies que aquí estem contemplant. Podríem afegir aquella altra frase, també de Pablo Picasso, que diu "tot acte de creació és, primer, un acte de destrucció" per acabar d'arrodonir totes aquestes disquisicions sobre aquest Homenatge a Picasso que en realitat no és una altra cosa que un al·legat artístic sobre uns principis fonamentals que tota obra d'art compromès amb el seu temps hauria d'assumir com a propis.



 FUNDACIÓ ANTONI TÂPIES.
 PERSONATGES. Entrevista realitzada per MONTSERRAT ROIG al programa televisiu.
 DOCUMENTAL RTVE. Reflexions d'Antoni Tàpies sobre la seva obra.
 DEL OBJETO A LA ESCULTURA. Documental sobre Antoni Tàpies amb motiu de l'exposició que el Guggenheim de Bilbao va realitzar sobre l'artista.



TROBAREU A PROP:

Mercat del Born (1878), disseny de Josep Fontserè.
Font de la Cigonya i de la Guineu (1884), d'Eduard B. Alentorn.
Umbracle (1883-1884), disseny de Josep Fontserè i Mestre.



ALTRES OBRES D'ANTONI TÀPIES ALS CARRERS DE BARCELONA:

Núvol i cadira (1990) és una altra obra de Tàpies instal·lada sobre la façana de la pròpia Fundació Tàpies, un edifici projectat el 1879 per Lluís Domènech i Montaner. Si us interessa l'obra d'aquest artista, us convidem a visitar l'exposició permanent que trobareu a l'interior de l'edifici i que us permetrà tenir una visió global del seu treball i entendre perquè està considerat un dels grans talents del segle XX.