El 1970, durant les acaballes del franquisme i l'alcaldia de Jose Maria Porcioles, es van inaugurar tres Jardins a la muntanya de Montjuïc que homenatjaven amb el seu nom a tres poetes catalans: Mossèn Costa i Llobera, Mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall.
Els Jardins de Joan Maragall que aquí comentem, es van realitzar al voltant del Palauet Albéniz construït el 1929 per a l'ús i el gaudi d'Alfons XIII durant la seva visita a l'Exposició Internacional d'aquell any.
La reformes i ampliació d'aquests jardins es van realitzar atenent a la seva funció de nova residència oficial de la Família Reial Espanyola i, per aquest motiu, només poden visitar-se els caps de setmana i dies festius durant un horari restringit i sempre que no hagin esdeveniments oficials en el recinte.
Si voleu passejar en un ambient classicista i alhora classista i anacrònic mentre contempleu gran varietat d'escultures, sobretot nus propers a l'estil noucentista, llavors aquest és el vostre jardí.
Els Jardins de Joan Maragall que aquí comentem, es van realitzar al voltant del Palauet Albéniz construït el 1929 per a l'ús i el gaudi d'Alfons XIII durant la seva visita a l'Exposició Internacional d'aquell any.
La reformes i ampliació d'aquests jardins es van realitzar atenent a la seva funció de nova residència oficial de la Família Reial Espanyola i, per aquest motiu, només poden visitar-se els caps de setmana i dies festius durant un horari restringit i sempre que no hagin esdeveniments oficials en el recinte.
Si voleu passejar en un ambient classicista i alhora classista i anacrònic mentre contempleu gran varietat d'escultures, sobretot nus propers a l'estil noucentista, llavors aquest és el vostre jardí.
-
El jardí, en el sentit més epicuri, és un lloc tranquil, allunyat de l'enrenou de l'urbs, que facilita el nostre camí cap a l'ataràxia. En altres paraules, el jardí és un espai que ens ajudarà a trobar l'assossec espiritual necessari per calmar les nostres ansietats més supèrflues.
Cobertes les nostres necessitats primàries, la recerca hedonista del plaer natural encara que innecessari, seguim caminant amb Epicur (s. III aC), torna a portar-nos al jardí, entès com a expressió estètica de la bellesa a través de l'art i la natura. Aquesta concepció del jardí ha continuat durant els segles. Per el filòsof anglès Francis Bacon (Londres, 1561 - 1626), per exemple, el jardí ens acosta a l'obra de Déu, el primer jardiner. Aquesta concepció paradisíaca comporta que per Bacon el jardí sigui "el més pur dels plaers humans i el major alleujament per a l'ànim de l'home".
Allunyant-nos dels principis filosòfics que van definir l'hedonisme en els seus orígens, el concepte ha anat canviant fins a substituir el plaer de l'ésser pel plaer del tenir i enaltir l'experiència dels sentits per sobre de la dels continguts. Així, la societat de consum ha afavorit l'elogi de la possessió material i de la riquesa distorsionant el significat de l'hedonisme fins convertir-lo en sinònim de sibaritisme, voluptuositat o materialisme. En aquest sentit, el jardí també ha estat i és una demostració d'estatus i poder econòmic en l'àmbit privat.
El jardí també és un mirall del progrés i de l'ideari social del seu temps. Per exemple, el jardí clàssic geomètricament ordenat, a la francesa, del segle XVII i XVIII (Jardins de Versalles p.ex.) és expressió de l'esperit barroc i la monarquia absoluta, mentre que el paisatgisme anglès del XVIII disposa els elements al jardí de forma irregular, no simètrica, com representació simbòlica de la llibertat natural tant en sintonia amb l'esperit del romanticisme.
Més contemporanis, els nous idearis paisatgistes procuren la presa de consciència ambiental des de l'experiència individual i incorporen el temps i el moviment com experiències en l'espai. L'estètica com a eina vehicular per a la reflexió. The Garden of Cosmic Speculation de Charles Jencks és un magnífic exemple d'aquest nou concepte de jardí que comentem.
-
Els Jardins de Joan Maragall tenen el seu origen en l'enjardinament i arranjament de part de la muntanya de Montjuïc que l'ajuntament de Barcelona va encarregar a l'arquitecte paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Coneixem aquests jardins com a tals, però, a partir de l'ampliació que es va realitzar el 1970 d'aquells primers que envoltaven el llavors Pavelló Reial de Montjuïc, avui més conegut com Palauet Albéniz.
Tot i que la família reial d'Alfons XIII tenia a Barcelona la seva residència oficial al Palau de Pedralbes, que havia estat cedit pel comte Eusebi Güell a la Corona i remodelat el 1924 per a tals efectes, es va considerar oportú construir un petit palauet a Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional del 29 i que fes alhora de pavelló en representació de la Casa Reial Espanyola i de lloc tant per a la recepció d'autoritats il·lustres com per al descans dels monarques durant el període del certamen.
A l'esquerra, entrada principal de la façana antiga del palauet inaugurat el 1929. A la dreta, un dels lleons que decoren l'entrada, atribuïts a l'escultor Venanci Vallmitjana i que, el 1970, es van traslladar aquí des del Palau de Pedralbes on es trobaven originalment.
El disseny del palau es va encarregar a Juan Moya, arquitecte de la Casa Reial, que es va inspirar, seguint les pautes de la cort madrilenya, en l'arquitectura palatina borbònica caracteritzada per ser d'un estil barroc auster amb façanes sòbries alhora que majestuoses construïdes utilitzant totxo i pedra amb cobertes de pissarra.
El palauet quadrangular es va aixecar dins del recinte de l'Exposició al costat del Palau de l'Art Modern i el Palau de les Missions. L'interior de l'edifici va ser decorat amb armadures procedents de la Reial Armeria i tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos i de les col·leccions reials. Així mateix, diverses sales del pavelló, tant en decoració com en mobiliari, eren reproduccions d'altres existents en els Reals Llocs. Es va tractar, doncs, que Alfons XIII i la seva família se sentissin com a casa seva mentre descansaven de les seves visites als diferents espais del recinte Firal o rebien algun convidat il·lustre.
-
Podríem dir metafòricament que l'Exposició Internacional de 1929 va ser una de les últimes festes d'Alfons XIII i el 1931, després de la proclamació de la República, va abandonar el país.
El 1932 es va plantejar convertir el Palau en Museu de la Música i, amb aquesta finalitat, es va canviar el nom del pavelló per el de Palauet Albéniz, Museu d'Instruments de Música Antics i, a més, es va encarregar la relització d'un bust als artistes Enric Casanovas i Mateu Fernández de Soto en honor al compositor i pianista català. El projecte, però, no va prosperar i va quedar definivamente aturat amb la Guerra Civil. Això sí, va quedar el nou nom del palau i el bust que avui es conserva en l'actual Museu de la Música de Barcelona.
A la foto, el bust d'Isaac Albéniz (1933) d'Enric Casanovas i Mateu Fernández Soto. Avui, part de la col·lecció del Museu de la Música. Font: Museu de la Música.
-
Durant la Segona República i el franquisme, el palauet va estar infrautilitzat quan no totalment en desús. A finals dels cinquanta, principis dels seixanta, l'alcalde Josep Maria de Porcioles va decidir rehabilitar l'edifici i ampliar els jardins al seu voltant per convertir el lloc en residència per a visites de personalitats il·lustres i especialment per al príncep Joan Carles, nomenat pel dictador Francisco Franco com a successor a títol de rei d'Espanya, i per a qui el Palau de Pedralbes no era del seu grat.
Per a l'ampliació del Palauet es va adjudicar el projecte als arquitectes municipals Joaquim Ros de Ramis, Antoni Lozoya i Ignasi Serra Goday que van seguir l'estil marcat per l'edificació ja existent. Es van afegir dues noves ales que van engrandir l'apecte exterior del palau, ara amb forma de T majúscula en comptes de quadrangular. Es va crear un accés al palauet a través d'una gran escalinata de dos trams separats per una font, imitant l'estil de l'arquitectura barroca monàrquica i també es va fer portar els dos lleons del Palau de Pedralbes per donar un aspecte més regi a la que ara s'ha convertit en l'entrada posterior.
La façana nova del Palauet Albéniz amb la Font dels Jardins Joan Maragall al davant i l'escalinata d'accés al palau.
L'ampliació dels Jardins es corresponia també a l'assignació del palau com allotjament oficial de la Família Reial a Barcelona. Després de l'enderrocament dels palaus d'Art Modern i de les Missions, ja molt deteriorats en aquells anys, es disposava de més de 3 hectàrees de terreny per redissenyar, un treball que es va encarregar a l'arquitecte en cap del departament de Parcs i Jardins de Barcelona, Joaquim Maria Casamor.
A l'esquerra, imatge del Palauet Albéniz al costat dels palaus d'Art Modern i de les Missions abans que fossin enderrocats. A la foto es pot apreciar la forma quadrangular del palau original i les dues fonts que es van instal·lar en els laterals i que encara avui es conserven. Foto: Fons TAF / ANC. Font: barcelofilia.
A la dreta, captura de google maps on podem apreciar l'ampliació del Palauet Albéniz i les dimensions dels nous Jardins de Joan Maragall.
El disseny dels jardins es va plantejar amb un marcat estil clàssic afrancesat propi dels segle XVII i XVIII amb formes geomètriques, espais ben delimitats per tal d'imposar l'ordre a la natura i aquirir un aspecte solemmne fet a mida d'un règim absolutista.
Acabada la remodelació, Franco inaugurava el nou palau a mitjans de l'any 1970 i Joan Carles de Borbó i Sofia de Grècia, llavors encara prínceps, es convertien en els primers hostes del Palauet Albéniz a pricipis de 1971. El 1975, ja coronats, els monarques estableixen el lloc com la seva residència oficial durant les seves estades a Barcelona i així fins als nostres dies, de pares a fills sense impost de successions.
-
La presentació dels jardins que trobem a la web de l'Ajuntament de Barcelona comença fent èmfasi en el caràcter regi i residencial del lloc. Se'ns descriu el parc com un espai elegantíssim amb "avingudes arbrades, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, fonts ornamentals, nombroses escultures a l’aire lliure i un palauet que fou, i encara és, residència reial". Si afegim que la majoria d'escultures que trobem al jardí són representacions de nus femenins, no podrem evitar pensar que estem llegint una descripció sobre el gust afrancesat, hedonista, sensual i androcèntric, de l'aristocràcia i burgesia de mitjans del XVIII on la bellesa i el bon gust tenien com a principal objectiu d'embriagar els sentits sense atendre al contingut.
Visitant gaudint de la lectura en un dels més discrets espais dels jardins.
Com a espai públic compartit amb un monarca, els jardins tenen les seves limitacions. Només es poden visitar durant els caps de setmana i dies festius, de 10:00h a 15:00h, si no estan ocupats per a la celebració d'esdeveniments institucionals o quan el Palauet Albéniz (sempre tancat al públic excepte dies assenyalats de portes obertes) té algun inquilí il·lustre. De fet, les dues últimes pernoctacions de Felip VI al Palauet Albéniz, abans de publicar aquest text, van ser el febrer del 2018 per presentar al Mobile World Congress i a l'abril del mateix any per al lliurament de despatxos de l'Escola Judicial amb posterior dinar privat amb empresaris al palauet.
-
Tot i que els jardins tenen una entrada reservada per a vehicles a l'avinguda dels Montanyans, just darrere del MNAC, haurem de pujar fins a l'avinguda de l'Estadi i seguint per ella, passat l'Estadi Olímpic a la nostra dreta, trobarem unes escales de pedra a la nostra esquerra que s'endinsen en l'arbreda.
Baixant per aquestes escales descobrirem una primera estàtua amagada a l'ombra del bosc i que ens dóna l'esquena. L'escultura és una figura femenina desgastada per la corrosió i tintada de verd per la humitat. L'obra pertany a l'escultor Joan Borrell que va rebre l'encàrrec per a l'Exposició de 1929 però que mai va arribar a instal·lar-se per a tal esdeveniment i va romandre guardada als magatzems de l'Ajuntament fins que el 1970 l'administració va determinar aquest lloc per la seva instal·lació amb motiu de la inauguració dels Jardins Joan Maragall. Just aquí trobarem l'entrada per als visitants dels jardins.
Observem l'escultura de Borrell treballada pels agents del temps i no podem evitar pensar en el valor estètic de l'abandonament, de l'oblit, d'allò que en algun moment va poder ser d'una insubstancial majestuositat i avui ens ofereix la suggerent bellesa del que és vell
-
Una de les dues Fonts dels Tritons (1929), de Josep Viladomat.
L'expressió ideològica i estètica de l'Exposició Internacional de 1929 de Barcelona va oferir, fins a cert punt, una visió oficialista del Noucentisme i, en aquest sentit, una revaloració del classicisme sobretot en les arts escultòriques. Així, el Noucentisme reivindica una tradició greco-llatina de la Mediterrània clàssica en oposició al gust neogòtic o neo barroc que imperava anteriorment a Catalunya i a altres moviments com el Romanticisme o l'Impressionisme.
La Tardor (1935), de Joan Borrell. Casamor, el dissenyador dels jardins, va fer instal·lar també aquesta obra de Borrell que va trobar en els magatzems de l'Ajuntament y que recordava a altres que el mateix escultor havia realitzat per a l'Exposició del 29 i que reunia totes les característiques pròpies d'aquest classicisme mediterrani tan adient per a la concepció d'aquests jardins.
El disseny neoclàssic d'aquest jardí es potencia amb escultures que segueixen aquest mateix criteri. Josep Viladomat va realitzar per encàrrec els petits tritons que presideixen les fonts que trobem a banda i banda del palauet en una composició simètrica d'acord a l'ordre harmònic que caracteritza aquest projecte.
El 1970, continuant amb un criteri classicista, s'encarreguen a Josep Miret un conjunt de còpies escultòriques de diferents obres de l'època clàssica o de la renaixentista per decorar les parets de l'ampliació arquitectònica del palauet tal com es feia habitualment a la decoració dels grans palaus del barroc com el Palau de Versalles a França, per posar un emblemàtic exemple.
D'esquerra a dreta, Diana de Gàbies, Venus de Fréjus, Venus, Diana pentinant-se i Companya de Diana.
Tots aquets treballs, realitzats per Josep Miret el 1970, són còpies d'altres escultures de l´època clàssica repartides en diferents museus d'Europa.
A més de les escultures, l'esperit classicista es reafirma amb la construció d'un Capritx a la manera de templet circular sense sostre format per unes columnes d'ordre clàssic jònic que, unides per un arquitrau, envolten i realcen la figura Susanna al bany de l'escultor francès Théophile Barrau.
En aquest mateix estil, trobem tambè un pati peristil rodeixat per una columnata sense sostre que ens retrotrau a l'Antiguitat clàssica i on destaca l'escultura de Pilar Francesch, Serena.
Capritx arquitectònic enmarcant l'escultura Susanna al bany realitzada per Théophile Barrau.
Filera de columnes al voltant d'una placeta semicircular a la manera dels peristils i columnates clàssiques.
L'arquitecte Casamor va encarregar a l'escultora Luisa Granero quatre figures infantils, a l'estil dels amorets tant habituals al Renaixement i Barroc italians, per decorar l'estany on desemboca un torrent d'aigua que baixa entre magnoliers des d'un brollador artificial a prop del templet de Susanna. Granero respecta la premissa classicista que impera en el conjunt del jardí i utilitza un modelatge delicat per al tractament de les figures que dota d'un dinamisme que emfatitza l'alegria i l'aspecte lúdic dels jocs infantils a l'aigua.
El salt d'aigua que desemboca a l'estany dels magnoliers i els quatre amorets de Luisa Granero.
Finalment i per continuar reafirmant l'esperit classicista dels Jardins de Joan Maragall, Casamor inclou en l'espai un petit amfiteatre més ornamental que utilitari però que ajuda a imbuir-nos un cop més de la tradició cultural de l'Antiguetat clàssica mediterrània.
L'escenari a l'aire lliure, a la manera d'anfiteatre, a la zona més baixa dels jardins, més propera al Palau Nacional.
-
Entre les escultures que trobem en els Jardins de Joan Maragall hi ha un predomini del nu femení com a tema. La majoria d'aquestes escultures són models del cos nu de la dona mediterrània, un tema heretat, almenys conceptualment, dels grans escultors noucentistes i, en conseqüència, vinculat a aquest classicisme tan present en aquest espai.
Emmarcada per un templet de columnes jòniques destaca Susanna al bany, obra de l'escultor francès Théophile Barrau realitzada l'any 1896 i que el Museu d'Art Modern (avui MNAC) guardava oblidada en els seus magatzems. Es tracta d'una escultura de tall neoclàssic amb un realisme que cerca la perfecció i una dinámica composició que potencia la sensualitat d'un estat natural i quotidià.
Susanna al bany (1896), obra de l'escultor francès Théophile Barrau.
Per ubicació, també destaca Serena, escultura d'una de les alumnes més avantatjades de l'Escola Massana en aquella època, Pilar Francesch, i que va ser donada per ajudar a completar la col·lecció d'obres destinades a aquests jardins. Aquest treball de Francesch contínua amb els cànons clàssics i ens recorda, fins a cert punt, la Banyista arreglant-se els Cabells que trobem als Jardins du Carousel de París i que és obra d'Aristides Maillol, un dels màxims exponents del noucentisme escultòric català.
Serena (1964), obra de l'escultora Pilar Francesch.
Només entrar als Jardins, la figura d'una dona estirada sobre el terre crida la nostra atenció ni que sigui en la distància pel contrast del blanc de la seva pell de marbre amb el verd intens de la gespa. El nu estès subjectant una cama va ser un model que Joan Rebull va repetir en nombroses ocasions. Rebull s'allunyava amb aquestes composicions del hieratisme de la seva primera etapa noucentista i indagava en nous estudis del volum clars i precisos al servei d'una modernització que trencava amb els estàndards de la figura femenina mediterrània.
Nu estirat (1950), obra de l'escultor Joan Rebull.
El dos nus femenins que trobem als extrems de la font més propera al templet de la banyista de Barrau són dues escultures d'Eulàlia Fàbregas realitzades per encàrrec el 1970 per ocupar aquest emplaçament. Els nus d'Eulàlia Fàbregas es caracteritzen per un to serè, assossegat i delicat, amb una harmonia i proporció de les formes i un cert aire poètic que buca la idealització d'un cànon de bellesa clàssica mediterrània i que entroca, com hem vist en altres escultures d'aquest jardí, amb la tradició noucentista d'autors com, en aquest cas, Josep Clarà.
Dona a la Cascada (1970), dues escultures d'Eulàlia Fàbregas.
L'alcalde Porcioles volia posar una placa amb els famosos versos de Joan Maragall, el poeta per al qual estan dedicats aquests jardins, sobre la sardana: "Tota ma patria / cabra en eixa anella, / i els pobles diran: / la sardana és la / dansa més bella / de totes les danses / que es fan i es desfan". Ernest Maragall, escultor i fill del poeta, va rebre l'encàrreg d'acompanyar el poema amb una escultura i l'artista va aprofitar una peça realitzada el 1965, una figura al·legòrica que esquivava el folklorisme del tema presentant una figura femenina d'aparença deística amb les mans entrellaçades i arquejant els braços per formar un cercle.
A l'esquerra, Nu femení (1965), tercera escultura d'Eulàlia Fàbregas que trobem als jardins.
A la dreta, Al·legoria de la sardana (1965), escultura d'Ernest Maragall.
Als Jardins de Joan Maragall continuem trobant escultures amb el tema del nu femení, sempre seguint un estil classicista i mediterrani. Així trobem una tercera escultura d'Eulàlia Fàbregas de cos dret i amb un aspecte hieràtic que contrasta amb les altres dues figures de la mateixa autora que trobem decorant una de les fonts enfront del palauet Albéniz.
Nu a l'estany és obra d'Antoni Casamor d'Espona, un escultor caracteritzat per un estil directament entroncat amb la tradició noucentista i que es va especialitzar sobretot en el tema de la figura femenina.
Passejant per la zona darrere del palauet a trobem l'única escultura del jardí realitzada en ferro colat, L'Aiguadora o Dona amb Gerro és una escultura atribuïda a Louis Sauvegeau per semblança amb una altra existent a Buenos Aires. L'escultura sembla concebuda per ser una font i, encara que de temàtica clàssica, crida la nostra atenció per ser l'única peça al jardí d'un marcat estil romàntic.
A l'esquerra, Nu a l'estany (1970), escultura d'Antoni Casamor.
A la dreta, L'aiguadora (1862), escultura atribuïda a Louis Sauvegeau.
També trobem dues escultures d'Enric Monjo i Garriga que van ser encarregades a propòsit per a l'ampliació dels jardins en 1970 quan l'artista ja comptava amb 75 anys d'edat. L'obra de Monjo mostra clares influències del noucentisme. En aquestes dues obres, però, el classicisme s'accentua amb l'elecció del tema i, així, les dones estirades sobre pilars rectangulars que fan alhora de divans i el pentinat trenat d'una d'elles ens remet directament al món hel·lenístic.
Dones ajagudes (1970), dues escultures d'Enric Monjo.
A la font davant del Palauet Albéniz trobem altres dues escultures de Luisa Granero enfrontades en diagonals simètriques que formen un conjunt de gran dinamisme compositiu, potser excessivament tensionat en la peça de l'esquerra. El classicisme torna a ser aquí leitmotiv tant en la forma com en el contingut per construïr una al·legoria sobre l'origen de la vida a la manera de les deïtats mitològiques clàssiques.
Dona amb nen i Dona amb nena (1970), grup escultòric de Luisa Granero.
Desubicada i lluny de l'aigua trobem la Dona amb casquet de bany de Marifé Tey que, hieràtica i amb una certa rigidesa contemplativa, sembla preguntar-se on nassos està la piscina que justifiqui la peça que porta al cap.
Noia amb casquet de bany (1970), obra de l'escultora Marifé Tey.
-
Dues escultures trenquen amb la tònica general de les exposades en els jardins. La primera és Cérvols de Frederic Marès que representa un grup amb tres d'aquests animals descansant a terra. L'escultura en qüestió és una còpia d'una altra del 1967 que Marès va realitzar per decorar els jardins Jaume Vicens i Vives i on va recrear tot un bestiari d'animals relacionats amb el món de la caça. L'èxit popular d'aquests jardins, pot ser gràcies a un cert estilisme kitsch de les escultures, va facilitar que es fessin nombroses còpies d'alguns dels exemplars, tant per a particulars com per a col·locar en altres espais públics.
Cérvols (1967), escultura de Frederic Marès.
Però l'obra que desentona més en el context classicista dels jardins és Stèle pour les Droits de l'Homme (Estela pels Drets Humans) de Jean-Pierre Raynaud, realitzada l'any 1990, inaugurada el 1993 al Parc de Sant Martí, retirada el 1994 per sarlvar-la d'una infinitat d'actes vandàlics i reinstal·lada en els Jardins de Joan Maragall el 1997, coincidint amb el dia dels Drets Humans, sota el mandat a l'alcaldia de Joan Clos.
Les rajoles ceràmiques blanques amb juntes negres per construir espais i formes reticulars són un recurs molt habitual a gran part dels treballs d'aquest artista contemporani francès. L'ordenament rigorosament geomètric de la forma qüestiona la nostra relació amb el món i la necessitat d'ordenar-lo establint un contrast entre el que és artificial i el que és natural. Així, l'obra que inicialment ja anava a ser instal·lada en un parc, encara que fos un altre, contrasta amb el verd intens que l'envolta i creix sobre terra com si d'un altre arbre del jardí es tractés però aquest, a diferència dels del seu voltant, té una estructura perfectament delimitada, ordenada i gens arbitrària, podriem dir que és una construcció regulada en oposició al lliure albir de la natura. Dit d'una altra forma, Natura adversus Art o Cultura.
Stèle pour les Droits de l'Homme (1990), escultura de Jean-Pierre Raynaud.
El lloable esforç que es va realitzar al voltant dels anys noranta per contemporitzar l'obra artística en els espais públics de Barcelona va portar a la nostra ciutat aquesta mostra del treball d'aquest artista visual de prestigi internacional, ara bé, ¿no hi havia un altre espai públic on col·locar la peça per a salvar-la de les bretolades? o... ¿pot ser que col·locar una escultura que ret tribut als Drets Humans en uns jardins construïts durant la dictadura de Primo de Rivera i ampliats durant el franquisme per ús i gaudiment d'un monarca sigui un acte premeditat?
|
ARQUITECTES I PAISATGISTES: 1929. Jardins: Jean Claude Nicolas Forestier. Palauet: Juan Moya. 1970. Ampliació palauet: Joaquim Ros de Ramis, Antoni Lozoya i Ignasi Serra Goday. Jardins Joan Maragall: Joaquim Maria Casamor. ESCULTORS: Joan Borrell, Josep Viladomat, Enric Monjo, Frederic Marès, Josep Miret, Jaume Duran, Théophile Barrau, Louis Sauvegeau, Pilar Francesch, Joan Rebull, Eulàlia Fàbregas, Ernest Maragall, Antoni Casamor, Luisa Granero, Marifé Tey, Jean-Pierre Raynaud TÍTOL: Jardins de Joan Maragall i Palauet Albéniz. DATA D'INAUGURACIÓ: 1929 i 1970 LOCALITZACIÓ: 
Jardins de Joan Maragall. Avinguda de l'Estadi..
COM ARRIBAR: BUS: 13, 55, 150 . WEB DE L'AJUNTAMENT: 
barcelona.cat
|
